Si tens opinió, aquest és el teu espai

Envia'ns la teva opinió a caràkter i si és escollida, la publicarem. Cada mes farem una selecció de les millors i la millor de totes sortirà publicada a l'edició impressa.

La bicicleta elèctrica, el gran vehicle oblidat en temps de crisi

En temps de gran crisi econòmica cal buscar més d'una solució als problemes quotidians. Per aquest motiu, és important potenciar molt més l'ús de la bicicleta com a vehicle d'ús diari per anar a treballar, estudiar, comprar, etc. Però encara falten accions que millorin la seguretat per circular i també per aparcar aquest vehicle evitant al màxim els robatoris. I l'altra gran qüestió fonamental és, sens dubte, promoure seriosament l'ús de la bicicleta elèctrica ja que permet el següent:

- estalviar diners en aquests temps tan difícils ja que tenir vehicles propis com un cotxe és molt car, apart de contaminar més. Una bicicleta eléctrica és molt més econòmica a curt i a llarg termini.

- millorar la salut individual i col.lectiva perquè, gràcies al mecanisme elèctric d'assistència per pedalar, moltes més persones poden utilitzar-la, fent un tipus d'exercici tranquil i no cansat, absolutament necessari en una societat massa sedentària. Aquest exercici, adequat a les possibilitats de cada persona, evita moltes malalties que tenen un gran cost econòmic i també un cost en la qualitat de vida de la persona. També permet a la gent arribar als seus llocs de destinació sense estar cansada ni regalimant suor per tot el cos. Les pujades deixen de ser obstacles impossibles.

Per tant, està prou clar que cal fer una aposta ben ferma per a aquest tipus de vehicle. També falta, però, més respecte i capacitat de convivència pacífica entre tots els usuaris de la via pública vagin amb bicicleta, cotxe, moto, a peu o amb el que sigui. Aquest problema de la mala educació de certes persones és a tots els nivells de la nostra societat i cal lluitar-hi contundentment en tots els àmbits on es presenta.

Marta Pombo Sallés

Acabo de cerrar mi tienda

Acabo de cerrar mi tienda, aquella que tanto esfuerzo me costó levantar. Hace un mes que el cerrojazo me alcanzó también a mi. Y ahora desde la distancia hago una reflexión acerca de las circunstancias que me llevaron a la penosa situación en la que me encontraba desde hacía ya algunos años. Porque, la crisis no es algo de este año pasado o el anterior. Me he dado cuenta que la crisis que nos está destruyendo viene de lejos.

Hace 10 años que, a mi entender de entonces, y después de dejar mi trabajo de tornero, decidí montar un bazar de todo a 100. ¡Vaya chollazo! Pensé yo en aquel momento.

Me dedicaba a comprar a un distribuidor de Badalona que importaba producto asiático, a unos precios de escándalo: Una linterna por tan solo 15 de las antiguas pesetas. Una linterna que acababa vendiéndola por 105 pesetas, mucho menos de un euro de los actuales. ¡Negocio redondo!

En aquel momento poco me importaba el porqué de aquel precio de compra tan económico. Solo me interesaba el gran margen que aquella sencilla operación me dejaba. Qué más daba que no estuviese fabricado en España por mi buen vecino de al lado -que por cierto el cerró hace ya cuatro años-.

¡Qué equivocado estaba! Y que ciego a la vez. Aquella cegera fue y ha sido la que me ha obligado a cerrar mi establecimiento. Y ahora me doy cuenta que éste es el proceso natural que nos aguarda.

¿Acaso pensaba yo que aquella situación se iba a mantener siempre así?

Hace unos días leía en un diario económico de gran tirada, que ya se están montando en las principales capitales, almacenes asiáticos de moda con producto de primera a precios de tercera. Lo que más me llamó la atención es la misiva del redactor que ingenuamente decía que “nunca le podrán hacer sombra al imperio Inditex”. Permitidme que difiera muy mucho en su opinión.

China ya es la segunda potencia económica mundial y en breve será la primera por encima de la toda poderosa Estados Unidos. Y este hecho se verá propiciado, de nuevo, por el hambre de poder económico del ser humano del, ya antiguamente llamado, primer mundo.

Esta avaricia, mi avaricia en su día, acabó conmigo. Poco me importó la procedencia de aquel producto que yo compraba y no adiviné entonces que era cuestión de tiempo, todos queremos mejores condiciones para nuestras vidas, y los que fabrican en condiciones infrahumanas prefieren venir al primer mundo y vender, que no fabricar, ya que por pequeño que sea el margen, aquí es infinitamente mayor que allí y las condiciones de vida mucho mejores.

Así es que tendremos que adaptarnos a la nueva situación y aprender a trabajar mucho más por mucho menos, eso es lo que nos ha traído el avance de los parámetros económicos de la sociedad actual y la destrucción de nuestro sistema productivo.

Pero no desaniméis, como por suerte hemos heredado las ventajas de vivir en una sociedad libre, siempre podremos optar por, sencillamente, no trabajar….. o emigrar nuevamente,….que tampoco está tan mal.

Enrique Bárdenas

Invisibles. Sense drets i sense casa. Així es troben moltes persones que, com tu i com jo, segurament van gaudir d’una vida millor al passat, però, vés a saber, per quines circumstàncies, han acabat formant part d’aquesta nova classe social que malauradament creix dia a dia. I a Sant Boi no podia ser diferent. Estan als nostres carrers, busquen menjar i ferralla als contenidors i dormen als portals o als caixers automàtics. Són els invisibles.

Possiblement, a una societat com la d’avui dia, són invisibles, passen desapercebuts, però us puc assegurar que estan aquí, esperant una oportunitat, una mà amiga. Per això, no podem girar la cara i tancar els ulls, perquè és un problema al que s’ha de fer front. Tots som persones, tenim uns drets i hem de lluitar per aconseguir la igualtat i la justícia social.

Molts poden pensar inconscientment que aquestes persones estan així perquè se l’han buscat elles, però no sempre és així. En aquests moments, hi ha moltes persones que han perdut la seva feina, que han esgotat la prestació de l’atur i que no tenen família, i per això s’han vist en l’obligació de deixar la seva casa i acabar al carrer sense res. Tots hem de fer el que estigui a la nostra mà perquè aquest col·lectiu deixi de ser invisible. En aquests moments, hi ha moltes associacions que treballen a diari per fer la vida un xic menys difícil a aquestes persones que viuen situacions molt complicades. Tots hem de treballar junts per la dignitat d’aquest col·lectiu. És l’hora d’obrir els ulls i d’actuar! Potser demà, qualsevol de nosaltres, ens trobem en aquesta situació!

Enric Rajdicht

Nom
Cognom
Edat
DNI
Telèfon mòbil
Adreça electr.
Comentari